El vi és un element lligat a la nostra cultura mediterrània des de fa milers d’anys, ja que el nostre clima permet el cultiu òptim de la vinya, i ha sigut clau en l’evolució de totes les civilitzacions que han habitat este vast territori al llarg dels segles. El nostre vi Carlon és herència d’esta tradició vitivinícola que es remunta a l’arribada dels grecs i fenicis a les nostres costes provinents del l’altre extrem del Mediterrani, i que van fundar els primers assentaments comercials de la Història.

Breu història del vi a terres mediterrànies

Els egipcis, fa més de 3.000 anys, ja ens donen evidències del premsat del raïm i de l’elaboració de most en la seua cultura, que es va escampar per tota la zona mediterrània al llarg dels segles gràcies als navegants i als comerciants. La primera evidència de la producció de vi a la península ibèrica la trobem de la mà dels fenicis, que arriben a les nostres costes i comencen el conreu de la vinya aprofitant les bones condicions climàtiques i del sòl. Seran els grecs, tot i això, els qui fan més popular el consum del vi a les seues colònies de la península, com Empúries, i estenen la cultura vinícola pel territori.

Però si hem de destacar una societat com a gran difusora de la cultura del vi, eixos són sens dubte els romans, que arriben a la península al s. II a.C. i intensifiquen el cultiu de vinya per tot el territori, sent els dos principals nuclis productors la Bètica (actual Andalusia) i Tàrraco. Podem dir així que les actuals terres del Maestrat ja eren conegudes per la seua cultura vitivinícola fa més de dos mil anys, sorgint un gran nombre d’assentaments i viles agrícoles al voltant de la Via Augusta, artèria principal de l’Imperi Romà per la costa mediterrània fins al sud. A la nostra zona, els romans tenien una forma molt especial d’elaborar el vi, deixant-lo fermentar en habitacions assolellades dins d’àmfores i prop de les xemeneies, per la qual cosa adquiria unes característiques i unes propietats que el diferenciaven clarament del d’altres províncies.

Els visigots, la següent cultura en habitar la península després dels romans, van saber com continuar la tradició vitivinícola dels seus predecessors gràcies a tot el que havien aprés d’ells durant segles de contacte. A banda de ser un producte molt apreciat per les seues qualitats (segons la visió medieval, enfortia l’esperit, aclaria la ment), el vi era, sovint, més segur que beure aigua ja que actuava com a “desinfectant” davant l’absència de mitjans per a depurar les aigües.

A inicis del s. VIII d.C. arriba una altra societat a la península, molt diferent de les anteriors, que serà també determinant en l’evolució de la cultura del vi: els musulmans. Tot i la prohibició del Corà de prendre begudes fermentades i alcohòliques, el consum del vi sembla que estava generalitzat entre la població comuna de religió islàmica, donat, entre altres causes, perquè el substrat històric d’eixa cultura tan avançada es trobava, no obstant, a les cultures clàssiques mediterrànies, com els grecs i els llatins. Els cristians, evidentment, sí que el consumien de manera habitual, i encara que la producció de most, de menor graduació i millor acceptada socialment pels musulmans, va ser la beguda més popular eixos segles, la producció vinícola no es va interrompre a la península.

Ja en temps de la Conquesta, a partir d’inicis del s. XIII, entren en joc unes comunitats molt importants en l’elaboració de vi: els monestirs. Amb ells sorgiran algunes de les denominacions més conegudes arreu del món com son Ribera del Duero, Rioja, Priorat o Penedès entre altres, molt vinculades també a les peregrinacions del Camí de Sant Jaume.